Hi havia una vegada una poble petit del
maresme que cada 5 de gener s’imaginava els reis entrant a les cases. Perquè el
nens i nenes els poguessin veure passejar pel poble abans d’anar a dormir,
montgatins i tianencs es van posar d’acord per fer-los una bona benvinguda. I
van muntar una primera cavalcada que va sortir a peu del seminari i que, després
de creuar Tiana, donava un tomb per
Montgat. Anaven a peu i amb torxes i a les dotze de la nit encara hi éren…
Dos anys més tard un grup de tianencs es van
arremangar, van fer pinya i van decidir omplir de màgia i il·lusió els carrers
del poble. L’Aniceto Riera, en Miquel Puig, en Quenio Herrando, l’Antonio Liñán
i en Ramon Boronat entre molts altres pencaires van muntar la primera cavalcada
tal com la coneixem ara. En Recader hi posava el camió, i els floricultors i
pagesos del poble com en Reniu, en Nolis, en Jordi de Can Roca o l’Andreu de
Can Matas tot el que fés falta.
Camions, cotxes, remolcs i tractors canviaven
per un dia la feina del camp i la carretera per portar Ses Majestats els Reis d’Orient
amunt i avall. Van fer dels tres reis uns reis propers i els van asseure a la
Plaça de la Vila perquè els nens i nenes els poguessin tocar, xerrar una estona
i endur-se a casa un aperitiu del que trobarien l’endemà: pilotes, nines,
cotxes...
La cavalcada es va anar fent gran i un dia va
arribar una estrella que guiava els reis. Les majorettes i
la banda de músics (que sovint desafinava i tocava cançons pocs encertades)
anava obrint pas al seguici. Després van arribar les nadales a tot drap de
PratSon. A Can Boter tampoc els va fer mandra i es van enfundar les xanques i els caps grossos i durant uns anys van fer la cavalcada una mica més gran.
Els anys passen però la il·lusió de la nit del
5 de gener, no. Encara hi ha forces d’alguns d’aquells pencaires per seguir
muntant una festa que tot i ser pels més petits, els grans viuen amb igual o
potser més intensitat . Com la dels cosins Lamata, lampistes tots tres de Can
Tartera, que es demanen festa cada 5 de gener per poder fer de lampistes per Melcior,
Gaspar i Baltasar i pujar a posar els llums que fan més vistosa la cavalcada.
La feina silenciosa de tot el dia dalt el poliesportiu
preparant les “carrosses” perquè els tres reis puguin fer entrada a Tiana s’ha anat arrossegant any rere any. I dic
arrossegant, perquè alguns cincs de gener ha costat Déu i ajuda tirar endavant.
La cavalcada de reis encara manté aquell
esperit de la Tiana dels anys 70 i 80. La Tiana del “Tothom per tothom”. De la
Tiana de treballar sense voler rebre res a canvi per tenir la satisfacció de
fer poble. Sense subvencions. Posant-hi el coll. Des dels que feien de reis
però es passaven el dia posant faldons a camions, fins els que vigilaven que
els nens no anessin sota les rodes quan corrien a buscar els caramels.
Però falten mans. De diners, també. Però de
diners en falten sempre. Si hi ha il·lusió es pot fer tot, però cal gent que s’uneixi
a la pinya. Potser és l’hora tornar-los el regal que ens van fer aquell primer
5 de gener quan els reis van arribar pomposos i elegants a Tiana. Potser alguns
dels nens de més de 30 anys hauríem de deixar d’esperar els reis amb el fanalet
davant de l’estanc i pujar a donar un cop de mà a aquells que fa més de 30 anys
fan possible que Melcior, Gaspar i Baltasar arribin a Tiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut. Fés el teu comentari amb respecte. Gràcies.