A casa menjàvem la mona diumenge perquè dilluns de Pàsqua ens passàvem el dia a l'Alegria. Per molts era el primer dia de màniga curta i menjàven el primer gelat de l'any. La plaça s'omplia amb les sardanes i la muntanya era un formiguer. Baixaven amb herbes del bosc, puntejaven una estona i a l'hora de dinar, costellada al bosc. 
L'Aplec de l'Alegria és i ha estat un dia de retrobament pels tianencs. Tot i el rerafons religiós de la festa, els tianencs el tenen molt a dins seu i han fet gran aquesta tradició. Els creients i els que no ho són. L'ermita només s'obre per alguns casaments i el dia de l'Aplec. Segurament per això i perquè passejant pels voltants de l'ermita retrobes amics, coneguts i saludats, l'Aplec ha passat dels 100 anys sense que li hagi fet falta cap campanya publicitària. Llàstima de les costellades que s'han perdut, per força, a la muntanya.
Amb la prohibició de fer foc al bosc, es van acabar i les colles es van haver de buscar nous espais. El coro, que cada any en feia una, va trobar un raconet a la finca de Can Nolis. Les costelles a la brasa no haguessin estat el mateix, però, sense l'allioli de la Vale. Fi, suau i d'aquells que no torna a mitja tarda. El fèia com ningú. I com ningú, també rondinava quan cada any en Bartomeu li fèia l'encàrrec. "És l'últim any que el faig", deia. Però cada any teniem sobre les torrades de pa de pagès el seu allioli exquisit. Com l'Aplec de l'Alegria, l'allioli de la Vale, va sobreviure com una tradició més en un dels dies més arrelat en el cor dels tianencs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut. Fés el teu comentari amb respecte. Gràcies.