De Flors Gemma a Verd és bo

Sant Jordi, un dels millors dies per mi darrera el taulell de la botiga. Canviàvem les mestresses de casa pel seu marit, i no hi havia equívoc. D'allà només hi sortíen roses. S'escapaven de la feina i tots tenien pressa. Era un dels dies de l'any que no tancàvem al migdia i venia de gust fer petar la xerrada amb els homes tianencs que venien cofois a buscar la rosa per la parenta. M'ho sabia tot de memòria.: el qui comprava les roses per totes les traballadores, qui feia anys de casat i les comprava per dotzenes, el jovenets que venien amb els diners justos per la rosa de la primera novieta, els qui la compraven vermella per la dona i rosa per les filles, i el garrepa.

Tenia 7 anys quan vam obrir Flors Gemma i 22 quan vaig plegar. Quan vaig posar, fa uns mesos, els peus de nou al número 1 del carrer de Sant Cebrià vaig quedar impactada. Era una barreja d'enyorança i il·lusió. Allà hi vaig passar molts anys. Els anys d'adolescència embolicant rams, però el meu pare hi va néixer i el meu avi hi va morir. Abans de flors s'hi van vendre verdures i s'hi arreglaven sabates. La botiga amb el taulell de pedra i fusta amagava darrera seu una petita caseta on les habitacions, cuina i menjador es comunicaven una darrera l'altre. Al pati interior hi teniem les gosses: l'Estrella i la Viola. M'agradava tant...

Darrera el taulell tenia una visió privilegiada. Mestresses de casa amb el cistell d'anar a compar s'entrecruaven per anar a la farmàcia, la peixeteria, a Can Quela, Can Vilaró o l'Annita. Els botiguers treien el cap a mig matí a l'Avi Mingo per fer el tallat i de tant en tant es colava un cotxe contra direcció que la feina que tenia per donar la volta a plataner del costat de la font i enfilar carrer del centre avall.

Les portes de fusta de la botiga gegantines feien trist quan es tancaven. Obertes i amb les plantes florides a la vorera, donaven vida i color a un dels carrers més cèntrics del poble. I un dia les vam haver de tancar definitivament, per força. Quan l'Astrid Izquierdo va obrir el Kum Kum la caseta modesta dels meus avis va revifar, però amb l'entrada del verd de les plantes de la Celi i l'Albert les flors van tornar al carrer. Va tornar a la vida. La perspectiva des de l'Avi Mingo és com si no hagués passat el temps. Alguns fins i tot han entrat directes, no fa gaire, cridant "Antonio!", el nom del meu pare. És maco i et fa sentir com a casa entrar al Verd es bo i trobar, on allà on ens van fer la foto a mon germà i a mi, la Celi darrera el taulell.


Bon primer Sant Jordi a Flors Gemma, Verd és bo!