I ara... els gasos lacrimògens

Un dia, fa molts anys quan començava a dedicar-me al periodisme i era corresponsal de la COM se'm va acudir dir que m'agradava fer el seguiment de les manifestacions. A partir d'aquell dia me les vaig menjar totes... Recordo també que aleshores la que se'm feia més pesada perquè no s'acabava mai era la de l'orgull gai.

Ja a RAC1 i fent successos vaig viure una càrrega que va representat un abans i un després. Era l'època Saura. Quan els mossos estaven empipats amb el seu conseller i quan estaven tant desacreditats que no es posaven ni el casc per no donar una imatge repressiva. Va ser l'època de les càmeres ocultes a la comissaria de Les Corts, el Kubotan... i un bon dia "Bolonya". El desallotjament de l'edifici històric de la UB va desencadenar en una batalla campal a ple dia al centre de la ciutat. Em va anar d'un pèl. Ja havia rebut abans a Canaletes, però allò va ser inusual i va ser el primer cop que els periodistes vam rebre com mai.

Des d'aleshores he acabat corrent davant i darrera dels antiavalots, esquivant pilotes de goma, pedres, pals, petards...

Per mi una mani i una vaga són sinònim d'aldarulls. Quan es planifica el dia, ja em posen a "on hi hagi aldarulls" donant per fet que n'hi hauran. I així vam arribar al 29 de setembre del 2010, l'última vaga general abans de la d'aquest dijous. Aquell dia, vam sortir com vam poder de l'agressió més brutal que he viscut fins ara. La mòbil de RAC1, la petita mòbil de la ràdio que m'ha ensenyat ser millor periodista, va acabar colpejada brutalment amb el tècnic dins. En Marc Güell, que cobria la informació de la vaga en el terreny econòmic, seguint els sindicats i la part oficial va fer una cursa ràpida al meu costat mentre em deia "No sé com pots fer aquesta feina". Ens va abançar per l'esquerra el mític tècnic de RAC1, en Dani Puntí Prats que encara no sé com va sortir sense ni una rascada de la mòbil.

L'última càrrega absurda la vaig viure cobrint un assassinat. Va ser al Besòs. Algú va cremar uns contenirdors i ja hi vam ser. A córre!

Quan vaig sentir la convocatòria d'aquesta nova vaga, em va fer mandra, ho reconec. Sabia que acabaria corrent. I no sabia com m'ho faria per fer el seguiment dels aldarulls per la televisió, un mitjà nou per mi.

Tot i l'excepcionalitat d'aquests moments i la incertesa del que pot arribar a passar, hi ha uns patrons que sempre són els mateixos. El protocol policial està entès i memoritzat. També les reaccions dels vàndals i la de la gent pacífica que intenta manifestar-se amb normalitat.

El que no entrava dins els plans són els gasos i menys quan preguntes si hi ha la possibilitat que aquest cop, l'element sorpresa de dissuassió siguins els lacrimògens, i t'ho neguen. La feina és més difícil encara, sense poder respirar, corrent i amb tot el nas i els ulls picant.  No podem ni apropar-nos al centre de la notícia per informar ni tenim un racó on no pendre mal.

Els periodistes acceptem posar-nos l'armilla de "naranjito", alguns fins i tot ja porten casc, però ara també haurem d'anar amb màscares antigas???  Ho trobo excessiu. Només estem informant i massa sovint, massa vegades ens hi juguen el físic. Semblem ja periodistes de guerra. Quan, recordo, que estem al centre de Barcelona (ciutat de la civilització) i seguint una vaga general que reivindica el dret dels treballadors.

No critico els gasos com a un mitjà més per evitar aldarulls o espantar els vàndals. Però és que a la pràctica, als violents tant els hi fa i els que acaben rebent són la gran majoria que intenta manifestar-se pacíficament i els pringats dels periodistes que rebem per totes bandes.

En dies com avui enyoro aquelles manis eternes però que em desquiciaven... a la mani de l'orgull gai ningú se les fotia, són una festa. Ves per on ara les trobo a faltar...