Indignats, sí. I confosos, també

Quan vaig saber (molt abans que ho aprovés l'assemblea de Plaça Catalunya) que el 15 de juny hi hauria una acampada davant del Parlament de cara al ple de pressuposts ho vaig comunicar als meus caps i els vaig dir que hi podria haver problemes. Veniem de les càrregues a Plaça Catalunya. Ningú s'hagués pensat, però, que tocarien un pèl als diputats.

Un mes abans, el 15 de maig neix el moviment amb les manifestacions i l'inici de l'acampada a Puerta del Sol. A Barcelona es mimetitza i es consolida a Plaça Catalunya. És un grup heterogèni. De totes les edats i totes les maneres de pensar. Indignats que s'aferren a un fil que si es va estirant, potser desfà la troca de la crisi enquistada i les polítiques econòmiques.

Heterogèni cada cop més. I dividit a mesura que van passant les setmanes i les assemblees. Després de sobreviure a la prohibició de la Junta Electoral Central els indignats també s'enquisten i no troben la manera de desencallar-se i abandonar l'acampada a Plaça Catalunya. El moviment fort de Puerta del Sol, a Barcelona queda en evidència quan uns volen marxar i els altres no. Quan uns es manifesten pacíficament i altres ho confonen amb la resistència. I els grups minoritaris, que cada cop ho són menys, es van radicalitzant i van prenent terreny.

Fins que arriben a les portes del Parlament. Allà s'ajunten mestresses de casa que ara fan servir les caçoles per repicar amb joves estudiants i també amb antisistemes i alguns encaputxats que ho aprofiten tot. Uns s'aparten però d'altres es deixen portar i critiquen tot allò que els hi sembla un atac. Passen de posar-nos crema perquè no ens escaldem pel sol a Plaça Catalunya, a escridassar-nos i increpar-nos via twitter.

Minories? a Marina Geli la van encerclar, escridasssar i perseguir unes 200 persones... a l'altra banda una 12ª perseguia Joan Boada i 30 més feia una barricada amb contenidors. No n'eren 10, per tant.

Els indignats no tenen portaveus, però fan una roda de premsa. Ni lamenten ni condemnen la violència. Només es desmarquen dels incidents del dia del ple: "nosaltres no hem estat, van ser uns altres". I em recorda a la vaga general del 29-S quan el centre de Barcelona era una batalla campal i els antisistema es van negar a condemnar aquella violencia i aquells aldarulls. Condemen les càrregues policials., però no la violencia dels radicals. Una càrrega és violenta, sigui a cop de porra, arrencant cebes o amb pilotes de goma. Llençar tot tipus d'objectes contra qualsevol que passi per davant, també.

Hem perdut bous i esquelles. Matem missatgers. Només escoltem i llegim el que ens agrada i el que no, ens ho carreguem. Podem estar indignats i seguir unes normes de convivència bàsiques, que crec que era el que volia precisament el moviment quan va començar. I sobretot respecte. Respecte per les persones. Siguin com siguin i pensin el que pensin. I això els indignats, el moviment heterogèni que representa que és, ho hauria de tenir més interioritzat que ningú.