L'any 1985, encara al pis de Montgat, vaig fer un encàrrec "molt important" a la meva mare: "si els del teatre necessiten una nena, digue'ls hi que jo hi vull sortir". I al cap d'uns mesos assajava el primer Tiana Somriu de l'Agrupació Artística del Casal. Vaig tenir sort i l'Agrupació va engegar un grup de teatre infantil, i al cap dels anys -quan els actors ens vam anar fent grans- un de juvenil. I d'aquí, als grans.
Ompliem els caps de setmana, dimarts i dijous (dies d'assaig) i les setmanes que hi havia funció ens la passàvem a la Sala Albéniz. Quan encara no feia teatre, els divendres d'assaig general, també m'hi passava hores veient com acabaven de fer els decorats i ho posaven tot a punt. Quan dirigia el Iaio, t'hi podies posar bé, perquè sempre arribava tard i començaven l'assaig a tres quarts de quinze.
Mentre jo assajava amb l'Agrupació, un altre grup anava prenent forma: La Societat Recreativa els 9 Pins. Amb només un any, a l'Agrupació hi ha una escició i es crea l'altre grup. Hi havia actors que havien començat a l'Agrupació, però també que pugen per primer cop a l'escenari amb els 9 pins. Sempre vaig pensar que era una llàstima no unir esforços. Però en aquell moment, si una cosa aportaven els dos grups era el doble de funcions de teatre al poble. Fins que van començar a faltar actors a un grup i a l'altre i l'activitat va anar baixant.
Les relacions van canviar amb els anys i els dos grups compartien materials i actors. Van fer junts l'obra que va reinaugurar la Sala Albéniz "Amadeus" de Petter Shaffer.... Van arribar a muntar conjuntament el concurs de teatre, però mai van arribar a donar el cop de cap per fer una entitat de les dues.
Dins els mateixos grups hi havia dos corrents diferents. Els que sempre havien estat d'acord en unir-se i els que no en volien sentir ni parlar. Ni en volien sentir, ni ho volen encara. Sempre he estat dels primers. No me n'amago. La unió fa la força i després de l'esclat de les entitats, amb l'increment d'oferta cultura a dos pams de casa (Barcelona) i les noves tecnologies, cal refundar-se. I negar-ho és viure en el passat, de records i és està abocat a l'immobilisme.
Per això crec que per donar continuïtat al teatre tianenc cal fer un cop de cap. Unir esforços, caps i mans. En definitiva, (et tornaré a portar la contrària estimat Josep Maria... no t'enfadis...) fer dels dos grups de treatre, un. Qui no ho veu clar encara? només hi podem sortir guanyant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut. Fés el teu comentari amb respecte. Gràcies.