Liñán vs Millet

L'esclat del frau del Palau de la Música va impactar tot el país. A mi em va enganxar en mig d'escorcolls, declaracions davant el jutge i sumaris. Una història que a mesura que s'anava escrivint deixava més perplex tothom. Des de desviaments descarats de diners a comptes particulars per obres i viatges fins a embutxacar-se els diners del consogre del casament d'una filla, la barra de Fèlix Millet va deixar amb la boca oberta tothom i el va fer protagonista d'un munt d'acudits i sobretaules.

L'ex president del Palau de la Música no ha perdut mai els nervis. S'ha passejat davant tothom amb el cap ben alt, donant vida a un personatge més istriònic que real, en alguns casos. El seu posat de "posame'ls aquí que no tinc butxaques" (com diria la meva àvia) ha acabat fent de Fèlix Millet més un personatge, en alguns moments, grotesc que un senyor de la burgesia catalana influent en la classe política, social i cultural del país.

I és aquest "alter ego" de Fèlix Millet el que em trobo jo a la Ciutat de la Justícia, a la sortida de Can Brians i al Parlament. Un Fèlix Millet que els companys del Versió RAC1 han sabut recrear amb la gràcia i la mateixa barra que ell es va embutxacar els 30 milions d'èuros del Palau. I jo hi vaig quedar atrapada. L'actualitat les té aquestes coses... i si l'actualitat passa de quatre a set de la tarda pot passar que el que havia de ser una crònica informativa i exprés de la sortida de la presó de Fèlix Millet i Jordi Montull acabi derivant en el joc dels disbarats i en un seguit de reptes esbojarrats i molt allunyats de l'austeritat dels informatius. I així acabo buscant una tele, interrogant el taxista de Millet o proposant una entrevista de perfil.

Però qui li diu NO al més escoltat de Catalunya, Toni Clapés?

Jo no, i que per molts anys.